En el marc dels Jocs Olímpics d’Estiu del 2024, el projecte GAP Women pretén donar a conèixer la trajectòria de les atletes i els reptes a què es van enfrontar per inspirar les generacions futures. La primera protagonista és Laia Palau, exjugadora de bàsquet nascuda a Barcelona, ​​Catalunya, que va ser internacional des del 2002 i capitana de la selecció espanyola des del 2014.

Com va començar la teva passió pel bàsquet i què et va fer convertir-la en una carrera?

La meva passió pel bàsquet va començar a casa, amb els meus pares, que sempre em van fer costat. Com que vaig créixer en un ambient esportiu professional, mai no em vaig sentir una dona que hagués de seguir els rols tradicionals de gènere. Al principi, no m’imaginava que el bàsquet seria la meva carrera professional, però la meva família i el meu entorn em van permetre desenvolupar-me en aquest esport sense restriccions.

Va tenir models femenins a seguir quan va començar a jugar a bàsquet?

No gaires. No hi havia gaire visibilitat per a les dones esportistes als mitjans de comunicació. La meva mare era un model per a mi perquè feia esport, però no era professional. És important que les nenes tinguin models visibles, cosa que no era habitual a la meva època.

A quins reptes s’ha enfrontat com a dona al món del bàsquet?

La violència estructural i la discriminació són problemes importants. Tot i que vaig tenir sort amb el suport de la meva família, moltes dones no tenen les mateixes oportunitats. Els recursos per a les dones a l’esport són limitats, i les estructures esportives solen estar dissenyades per als homes. Fins i tot al bàsquet, que és tradicional a Catalunya i Espanya, les dones han de lluitar més per triomfar.

¿Ha tingut més entrenadors homes que dones? Creu que això afecta la formació de les dones?

Sí, la majoria dels meus entrenadors eren homes. Això pot ser problemàtic perquè les dones tenen cossos diferents dels homes. Entrenar com si tots fóssim iguals pot augmentar el risc de lesions. Tot i això, he tingut bons entrenadors masculins, i el caràcter d’una persona és més important que el gènere.

Què faria si disposés de recursos per millorar la situació de les dones esportistes?

Si tingués més recursos, els utilitzaria per recolzar la investigació sobre la preparació física de les dones, especialment durant el període menstrual. També donaria suport a programes específics per a dones i promouria la presència de més dones entrenadores i en llocs de lideratge. És important comptar amb més entrenadores que comprenguin les necessitats específiques de les atletes.

Quin missatge donaria a les noves generacions de dones esportistes que volen ser esportistes professionals?

Els diria que una carrera esportiva és un repte i requereix molta determinació i feina dura. Has de tenir una visió clara i lluitar pels teus objectius. El món és competitiu i no podem esperar que algú ens aplani el camí. Les dones han de ser persistents i creure en les seves capacitats per triomfar.

Per concloure, com veu el futur de les dones a l’esport?

Espero un futur amb més igualtat i oportunitats per a les dones a l’esport. Vull veure més recursos per a les esportistes i més dones en llocs de lideratge. També espero un canvi social que reconegui i valori el talent femení a l’esport. Amb més esforç i dedicació, podem crear un futur més inclusiu i equitatiu per a totes les esportistes.